More than this

Curro Claret

04/06/14. (Sala 308)

Esta exposición va sobre hacerse cosas, sillas en concreto.

En el 2010 empezamos con Arrels Fundación (entidad que trabaja ayudando a gente que vive o ha vivido en la calle) diseñando taburetes con la ayuda de una pequeña pieza metálica y materiales reutilizados. Con el tiempo con esa misma pieza hicimos también bancos, mesas, lámparas, colgadores… hasta una zapatería para Camper. Ahora he diseñado otra pieza que complementa a la primera para permitir colocarle un respaldo.

En la exposición se presenta una colección de sillas hechas con estas dos piezas, algunas realizadas con gente de Arrels Fundació y otras con personas de orígenes, condiciones y contextos muy diferentes. Ninguno de sus autores proviene propiamente del ámbito “del diseño”. Están hechas con técnicas y materiales muy distintos, utilizando en cada caso los recursos y habilidades de cada uno. El reto no estaba realmente en intentar hacerlas al modo como las podría hacer un ebanista o artesano sino en probar de hacerlas explorando esas otras “técnicas” con las que se mueve cada participante en sus ocupaciones diarias.

El papel de cada una de estas personas en la configuración de las sillas ha variado mucho, habiendo distintos grados de participación. Si esta ha sido mayor o menor no es para mí lo más importante, lo relevante sin duda ha sido, la participación en si, desde la singularidad de cada uno.

Aquesta exposició va sobre fer coses cadires en concret.

En el 2010 varem començar amb Arrels Fundació (entitat que treballa ajudant a la gent que viu o ha viscut al carrer) dissenyant tamborets amb l’ajuda d’una petita peça metàl·lica i materials reutilitzats. Amb el temps amb aquesta mateixa peça varem fer també bancs, taules, llums, penjadors… fins i tot una sabateria per a Camper. Ara he dissenyat una altra peça que complementa a la primera què permet col·locar un respatller.

A l’exposició es presenta una col·lecció de cadires fetes amb aquestes dues peces, algunes realitzades amb gent d’Arrels Fundació i altres amb persones d’orígens, condicions i contextos molt diferents. Cap del seus autors prové pròpiament de l’àmbit “del disseny”. Estan fetes amb tècniques i materials molt distints, utilitzant en cada cas els recursos i habilitats de cadascú. El repte no era realment en intentar fer-les a la manera com les podria fer un ebenista o artesà sinó en provar de fer-les explorant aquestes altres “tècniques” amb les quals es mou cada participant en les seves ocupacions diàries.

El paper de cada una d’aquestes persones en la configuració de les cadires ha variat molt, havent-hi diferents graus de participació. Si aquesta ha estat major o menor no és per a mi el més important, el rellevant sens dubte ha estat, la participació en sí, des de la singularitat de cadascú.

This exhibition is about making things, chairs in particular.

In 2010 we started with the Arrels Foundation (an organization that works to help people who live or have lived on the streets) designing stools with the help of a small piece of metal and reused materials. Over time with the same piece we also made benches, tables, lamps, hooks… even a shoe shop for Camper. Now I have designed another piece that complements the first part and allows a backrest to be put on it.

In the exhibition a collection of chairs made with these two pieces is displayed, some are made by people from the Arrels Foundation and others by people from very different backgrounds. None of the authors really come from the design field. In each case, the chairs are made using very different materials and techniques, the resources and skills available are those each individual has. The challenge was not really about trying to make them the way a cabinetmaker or craftsman would but to try to make them exploring other “techniques”, those used in the participants’ daily occupations.

The role of each of these individuals has varied greatly when building the chairs and each of them has had a different degree of involvement. Their level of involvement is not the most important factor to me, but what is relevant is without a doubt the fact of participating and the uniqueness of each participant.