Per entendre a fons el treball de Valentino Menghi un s’ha de submergir a la memòria, de quan, de petits es podia recrear en qualsevol lloc el context adequat per jugar. Cada objecte trobat ens suggeria tímidament una funció nova d’aquella que solia cobrir, així ens permetia improvisar situacions divertides, amb poc.
La societat consumista té el costum de donar una funció específica als objectes, és més intenta especialitzar-la per a incrementar la possibilitat d’adquisició del consumidor. Una visió inequívoca de la realitat que inhibeix les facultats creatives existents en el ser humà. Una unió perfecta entre casualitat i enginy permet, des de els seus orígens, que aquest curiós animal evolucioni, escapant-se sempre amb poc mitjans; així i tot avui podem definir-nos com una societat de “compradors de serveis”, aniquilats fins a tal punt que ja no sabem canviar una bombeta. El treball de Valentino Menghi suggereix a tots el seus possibles usuaris de relacionar-se de manera activa i creativa amb el món que ens envolta, mirant la realitat a través dels ulls d’un nen, madurant un sentit crític individual, però sense aclaparar amb retòriques vinculades al sistema social dominant.
Si bé pot semblar d’interès actual, la utilització de residus per a realitzar obres d’art, troba els seus antecedents i afinitat amb Futurisme, Dada, Arte Povera, Minimal Art, Informale matèrico.
Els anys seixanta, en aquella delirant metròpolis que era i és Nova York, hi havia un corrent de fervent clima cultural (o més bé contracultural) en el qual els artistes trobaven al carrer els materials per a realitzar les seves obres. Estem parlant d’una acció de recuperació i reutilització artística del qual els fruits van arribar a les portes del Moma, el 1961, on Lawrence Alloway va encunyar el terme “Junk Art”. Tal moviment va trobar il·lustres exponents contemporanis (entre ells John Chamberlain, Ha Schult, Tim Noble i Sue Websetr) han trobat un llenguatge propi i autèntic del material descartat. Els escombralls és realment l’altra cara (tràgica) de la mercaderia, allò que ha perdut l’aura daurada i perfectament estudiada fins l’últim detall pel agents de la publicitat per a vendre un producte i a sí mateixos, els residus es mostren amb la sinceritat total i indefensa. La idea de realitzar símbols publicitaris amb material recuperat, com fa Menghi, a la seva exposició ReUsa Barcelona, no és una simple provocació, però sí una profunda reflexió sobre el cicle de la mercaderia, que aquí, a través de l’obra d’art, abandona el seu caràcter inequívoc per entrar en un nou cicle que repte les regles de la societat del “usar i llençar”
Queda pels més aguts aprofitar la possibilitat de traspassar aquest llindar, sensibilitzats pels actualíssims temes ecològics per a poder reinventar i reinventar-se el sistema ranci i perillós que domina la nostra societat, en el que el producte i el seu packaging tenen curta vida. I pot ser que la perspectiva de Guido Viale, de poder veure les escorrialles com un recurs i no com una cosa pesada, serà realitzable.
Llarga vida als materials! Podria ser l’eslògan adequat. I no tan sols això. Aquí es tracta d’exalçar-lo al noble recinte de l’art, jugar amb ell, emmascarar-lo sense ocultar el seu origen modest, per a fer-lo perdurable. (així és l’art).
