Francesc Todó va fer la seva primera exposició individual a La Sala Vincon el 1946, fa 60 anys.

Amb motiu d’aquest aniversari, Todó i Vinçon es retroben per a repassar, amb unes obres clau, una trajectòria fecunda i original que travessa la història recent de la nostra modernitat.

Todó ha cultivat l’amistat i l’intercanvi intel·ligent amb escriptors, músics, arquitectes, pensadors. La seva obra protagonitza alguns dels episodis clau de la reconstrucció de la modernitat a casa nostra a la postguerra, amb una joia i una sensibilitat singulars.

Commemorem que Todó va fer la seva primera exposició individual ara fa seixanta anys aquí, a la Sala Vinçon. En aquella època difícil, la resistència que Todó va proposar, dins les corrents d’inequívoca avantguarda, va ser la de la bellesa, la serenor i la ironia elegant. Encertada i impertinent estratègia: fer com sí el país fos un altre.

Todó exposà a la Sala Vinçon el 1946 i el 1948. Aquí podem contemplar tres obres d’aquella època on s’aprecia la concepció d’arrel cezanniana del quadre, amb una tendència constructiva molt marcada. Als anys cinquanta, Todó conciliarà ingenuisme i geometrització abstracta, de manera molt personal. Si la influència determinant dels seus contemporanis era l’informalisme europeu, ell mirava més aviat cap a Torres-Garcia i els dibuixos de Saul Steinberg. La segona meitat de la dècada definirà la seva cèlebre iconografia de les màquines. Són uns anys complexes, de debats ideològics intensos. Todó és al centre de l’aposta per un art compromès, realista i modern, amb vocació de transformació social. Se li dediquen dos llibres importants per la categoria dels autors que hi col•laboren: Tres ensayos polémicos sobre Todó i Homenatge a Todó, publicats per Joaquim Horta el 1961. Però la seva obra, més que militant, era lírica i sofisticada. De fet, derivà cap a una formula original d’Art Pop que recollia les constants d’una estètica que Alexandre Cirici definí com essencialment barcelonina, feta de refinament i domèstica quotidianitat.

Avui, Todó segueix treballant, cada matí, acompanyat de música de cambra o de lied, actualitzant el ritual tant prosaic i tant poètic alhora de convocar la bellesa.